Regal intensament fraternal per una persona del públic d'avui

Avui, durant el concert de Poca Broma, regalarem un petit obsequi, símbol de fraternitat a qui ens ajudi a cantar aquest bonic tema de l'Ovidi.

Una abraçada i fins aviat!

A CANÇÓ DE LES BALANCES

Doncs era un rei que tenia

el castell a la muntanya,

tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,

i al matí des de la torre
cada dia les comptava. 

La gent no estimava el rei,

i ell tampoc no l’estimava,

perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,

cada cosa tenia un preu,
la terra, la gent, les cases.

Un dia un noi del seu regne

vora el castell va posar-se.

I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia en què el poble

valgui més que pous i cases,

més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que al poble 
no se'l pese amb les balances?

El rei, que va sentir el noi,

el va fer agafar i, amb ràbia,

va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades

i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua. 

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,

i quan s'ajunta la gent,

rient i plorant la canten

i quan s'ajunta la gent,
rient i plorant la canten.